La transformació urbanística del Poblenou durant la preparació dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 va ser un moment clau en la història recent de la ciutat. Aquest enclavament, conegut anteriorment com el «Manchester català» pel seu passat industrial, va passar de ser una zona degradada amb fàbriques, tallers i habitatges obrers a convertir-se en un modern barri residencial i un emblema del desenvolupament urbà. Aquest canvi no només va suposar un avenç en termes d’infraestructures i connectivitat, sinó també una reformulació de la identitat de Barcelona com a ciutat global.

El Pla Especial per a la remodelació del litoral, que va incloure la construcció de la Vila Olímpica, va eliminar bona part del teixit urbà històric del Poblenou, incloent-hi la barriada d’Icària. Es van demolir aproximadament 200 edificis, es van desmantellar vies ferroviàries i es va transformar completament l’estructura urbana de l’àrea per integrar nous espais habitacionals, turístics i recreatius. Tot i que aquest procés va contribuir a la modernització de la ciutat i a l’impuls econòmic de Barcelona, també va generar debats sobre la pèrdua del patrimoni arquitectònic, el desplaçament de comunitats locals i l’aparició de fenòmens com la gentrificació i el turisme massiu que, dècades després, continuen marcant la vida de la ciutat.

El nom “Icària” evoca la utopia ideada pel filòsof i socialista utòpic francès Étienne Cabet, qui va imaginar una societat igualitària en una illa fictícia anomenada Icària. Inspirats per aquest ideal, un grup de cabetians catalans va formar una comunitat al Poblenou durant el segle XIX, en una àrea que posteriorment va prendre el nom d’Icària. Aquest barri, que més tard es convertiria en un centre industrial, va encarnar un esperit utòpic que va persistir en la seva identitat fins a la seva demolició.

Al llarg de la seva història, la barriada d’Icària va estar marcada per fites com:

Els Jocs Olímpics: Amb l’inici dels enderrocs l’any 1987, la remodelació urbanística va esborrar  pràcticament tot el teixit històric del barri d’Icària, reemplaçant-lo per la Vila Olímpica, una síntesi de progrés econòmic i aspiracions modernitzadores.

La Revolució Industrial: sent una part essencial del primer tram de ferrocarril que va circular a Espanya el 1848 i de la construcció de grans fàbriques i tallers al darrer quart del segle XIX, el seu paisatge ple de xemeneies i vies de tren, es va convertir en un referència bàsica del desenvolupament industrial i el moviment obrer de Barcelona.

La Guerra Civil: L’avinguda Icària va ser l’escenari de durs combats al mateix inici de la guerra durant el 19 de juliol de 1936 i de bombardejos aeris i navals fins a la fi del conflicte, fets que van deixar la seva empremta a la memòria colectiva del barri.

És per això que creiem que el nom d’Icària simbolitza un “no lloc”, un espai de trànsit que ha canviat amb cada època. A través de les escasses  restes físiques, com es la gran xemeneia de la Fàbriques Folch, i la memòria del seu passat obrer i anarquista, Icària continua sent un punt de reflexió sobre la tensió entre progrés, memòria i identitat.

Título. 1987. De la Serie Poblenou 1987 – 1989